L'OBRA PÚBLICA COM A IMATGE DEL PROGRÉS. LA CREACIÓ DEL "MITE DE LES INFRASTRUCTURES" EN L'ESPANYA LIBERAL (1834-1868)
Marc Ferri i Ramírez · Repository of Digital Objects for Teaching Research and Culture (University of Valencia) · 2007
Not cached yet. This record was fetched live for this request and is stored after the lookup. Reopening the page should serve the cached copy.
Repository of Digital Objects for Teaching Research and Culture (University of Valencia) · Universitat de València · article · 2007
Abstract
El desenvolupament de les obres públiques, i en especial les infrastructures de transport, segueix sent percebut per la major part de la societat espanyola i europea actual com un dels principals motors del progrés social.Hom assumeix gairebé com un dogma la idea de que hi ha una vinculació de causa-efecte entre obres públiques i desenvolupament econòmic.Una concepció que forma part del cos argumental de la gran majoria dels polítics, tècnics i periodistes arreu d'Europa.S'accepta com a evident que la riquesa d'una regió dependrà de la qualitat i, especialment, la quantitat dels mitjans de transport de què dispose.Així, es repeteix, la construcció o ampliació de les infrastructures de transport -carreteres i autopistes, ferrocarrils, ports i aeroports-, per elles mateixes, aporta riquesa i benestar al país o regió beneficiàries -és a dir, al conjunt de la societat.Les obres públiques es presenten, així, associades a la imatge del progrés i la modernitat.L'anàlisi de l'efecte real de les infrastructures ha estat, fins dates ben recents, un aspecte poc tractat per les ciències socials, en assumir-se que es tractava d'una "qüestió bàsicament tècnica en què els estudiosos de la societat i el territori hi tenen poques coses a dir" (Feliu, 2005).En l'última dècada, però, els estudis d'alguns economistes, geògrafs i enginyers de camins sobre la gestió dels transports han permés realitzar anàlisis de cost-benefici de carreteres i ferrocarrils i posar en evidència problemes com el de les externalitats; aspectes que superen l'àmbit més restringit dels estudis d'impacte ambiental.Així, es comença a consolidar la idea de que els debats sobre l'obra pública es troben distorsionats per l'existència d'un "mite de les infrastructures", basat en la suposada vinculació de causa-efecte inherent entre obres públiques i desenvolupament econòmic.La pervivència del mite amagaria el fet que, al contrari de la imatge que acostumen a propagar, les infrastructures de transport no constituei-Saitabi, 57 (2007), pp.77 -98 78 Marc Ferri Ramírez 1 Aquesta qüestió ha estat analitzada per treballs recents sobre els transports a l'Espanya contemporània.Vicent Torres en la seua tesi doctoral (2005) parteix del treball d'enginyers de camins com Rafael Izquierdo o Jean-Marc Offner per analitzar aquesta qüestió al País Valencià sota una perspectiva econòmica.La tesi de Jaume Feliu sobre l'efecte de les grans infrastructures de transport a les ciutats mitjanes (2005) es centra en analitzar les possibles estratègies de desenvolupament de Lleida a partir de l'arribada de l'AVE, a partir de l'estudi de casos similars a França i Itàlia.ven enllestides, i la guerra provocà greus destruccions en bona part d'elles.Una situació que no millorà durant el regnat de Ferran VII, en combinar-se un Estat empobrit amb uns governs poc preocupats pel foment de les comunicacions 2 .Així les coses, en les dècades centrals del segle XIX les queixes per les limitacions i el mal estat de la xarxa viària eren poc menys que una tradició, agreujada pel fet que la major part del territori careixia de cursos fluvials navegables i la construcció de canals per al transport s'estava demostrant inviable 3 .Tan sols les províncies costaneres registraven un animat comerç de cabotatge, encara que en condicions precàries, amb ports oberts, carents de molls i escolleres i en absència de fars que guiaren el trànsit.Cal, però, posar en context aquesta visió tan generalitzada.Les narracions crítiques amb el deficient estat de les comunicacions, en un país d'analfabets com el de l'època, sols podien estar a càrrec de la minoria il•lustrada: viatgers erudits, empleats estatals -especialment enginyers de camins-i estrangers de pas.Eren, així, visions "des de dalt", d'una minoria benestant i essencialment urbana que, en una època en què les incomoditats i els perills no animaven al turisme, viatjava poc, i quan ho feia es trobava amb un paissatge desconegut, aparentment hostil.Els escassos 5.000 km de carreteres principals eren els utilitzats preferentment per aquests viatgers benestants, que utilitzaven el cavall o diferents tipus de carros i diligències 4 .Quan s'abandonava el pla, per on travessaven les escasses carreteres, el viatger es podia trobar amb "senderos en que dos hombres no podrían caminar uno junto al otro sin correr el riesgo de precipitarse en los profundos valles".Fins i tot, rutes importants, com el camí de Madrid a València per Bunyol estava farcit de "angosturas, vueltas y revueltas" i l'opció d'acurtar un viatge travessant les muntanyes podria implicar patir l'asalt dels lladres 5 .Aquestes perilloses rutes formaven una densa xarxa de camins de ferradura, majoritàriament ignorada pels escriptors il•lustrats, però utilitzats per un important volum de viatgers "professionals": traginers dedicats al comerç itinerant o al transport per encàrrec, pastors i quadrilles de jornalers que es desplaçaven de manera estacional.Persones que viatjaven majoritàriament a peu i transportaven amb mules i -més rarament-carros els productes destinats a la venda o a l'intercanvi 6 .L'obra pública com a imatge del progrés 79 2 Sobre el deficient estat de les carreteres en aquest període, a més dels testimonis dels viatgers, es pot consultar l'obra clàssica d'Alzola y Minondo (1899).3 Un extens recull d'aquesta literatura a Madrazo (1984, I: 236-319), qui apunta: "las impresiones de los viajeros forzosamente son superficiales (…) el subjetivismo pesa mucho".En alguns casos aporta exemples completament oposats sobre l'estat d'un camí de viatgers de la mateixa època.4 Xifres corresponents a 1836 estimades vint anys després (Alzola, 1899: 324).5 Les cites corresponen al viatge del Baró de Bourgoig en 1783 (García Mercadal, 1952-62, III: 1051) i al d'Antonio Ponz (18, III: 199; IV: 193) 6 Les xifres recollides per Lucio del Valle dels tres portatges valencians d'aquesta carretera, corresponents a l'any 1850, mostren que la suma de carruatges i carretes sols representaven un 30% del trànsit front un 70% de cavalleries, mentre que els vianants, en no pagar taxes no es
Open the resolved locator · 10.7203/saitabi..6219
Metadata licence: OpenAlex metadata (CC0)